El dia 10 de març ens visità el pare González Faus,
jesuïta i teòleg de l’Alliberament, el qual començà dient que, en aquell
moment eclesial de preconclave, el concili Vaticà II prenia una major
rellevància.
Definí aquest concili com un “concili modest” ja que
el que pretenia era exposar, no imposar, però que, tanmateix, havia
estat un concili de “ruptura”, no pas de “continuïtat”.
Per a definir l’esperit del concili, féu al·lusió als
discursos d’obertura, de Joan XXIII, i al de cloenda, de Pau VI. Els
tres eixos del discurs d’obertura fóren: prescindir dels profetes de
calamitats, passar del càstig (el “palo”) a la misericòrdia, i buscar
una manera vàlida de formular la fe en els temps actuals: l’Església
estarà sempre necessitada de reforma, diu la Lumen Gentium.
Al discurs de clausura, Pau VI digué que l’Església s’havia reconciliat amb el món: “una immensa simpatia ho ha inundat tot”.
El Concili afirmà que el camí de l’Església és
l’home – “els goigs i esperances dels homes són els goigs i esperances
de l’Església”-, no al revés. Conceptes com la llibertat religiosa, les
llavors de Déu existents a totes les religions o el de l’Església com a
Poble de Déu, donaven un nou rostre a l’Església, la qual està cridada a
caminar al costat dels homes i dones en el sentit del text joànic: tant
va estimar Déu al món que li dona el seu Fill, no per a condemnar-lo,
sinó per a salvar-lo.
El pare Gonzàlez Faus va destacar la rellevància que
el Concili dóna als laics, al poble de Déu, als quals els atribueix un
paper decissiu a l’Església. En aquest sentit ens va explicar la seva
estada a Montevideo, cridat a donar uns exercicis espiripuals per un
grup de laics, no pas per cap bisbe ni prevere.
Agraïm al pare Gonzàlez Faus la seva visita. La seva exposició va agradar molt i fou molt concorreguda.
Aquesta transcripció ha sigut realitzada per Feli Blanch - membre de Justícia i Pau de la Selva del Camp
